“Un país d´Històries. Aproximació literària a la geografia del País Valencià”, es una publicación realizada por la Universidad Jaume I de Castellón a través de su colección “Educació”, y en uno de los capítulos se habla de Sax, con la colaboración de dos sajeños, que ponen voz a la historia.
El responsable de este proyecto es Enric Ramiro, maestro, licenciado, doctor y Máster en Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía, Historia y Arte por la Universitat de València. Miembro de los MRP-CO.DE.RI., Movimiento Freinet, GEA-CLIO y DIMPA (Grupo de Didáctica de la Imagen y el Patrimonio de la UJI).
Las narraciones que se presentan son el producto de veinte años de trabajo y experimentación en multitud de lugares y con públicos muy diferentes.
La obra consiste en una recopilación de cincuenta narraciones que nacen del trabajo y experimentación de su autor en la labor de formación de personal docente y estudiantes de las universidades de València y Castellón, así como en los CEFIRES de toda la Comunitat en las áreas de las ciencias sociales. Entre ellos está el número 12 con el título de L’avió 767 donde colabora la sajeña María Ángeles Herrero Herrero, Doctora por la Universidad de Alicante y Licenciada con grado en Filología Catalana por la misma universidad, y el también sajeño Miguel Herrero Herrero, cineasta, ilusionista y escritor, que ponen voz a esta historia que trascurre por nuestras tierras.
Sabem per l’evolució de les espècies de Darwin que els nostres avantpassats eren més animals. També sabem que les persones tenen diferents ritmes d’evolució i n’hi ha algunes que aprenen a llegir i escriure molt prompte, unes altres a caminar i unes altres a enraonar. I també som conscients que tots tenim les nostres minusvàlues, tot i que en uns casos es noten perquè són físiques i en altres passen totalment desapercebudes perquè són psíquiques.
Gibran era un home ben paregut, anava al gimnàs i, diguem-ho clar: s’ho tenia molt cregut. La vida li havia donat moltes alegries en el camp sexual i en el professional, encara que les seues relacions eren totalment superficials. Destrossava amistats com qui pela creïlles, perquè la seua màxima vivencial es resumia en tres prioritats: jo, jo i jo. Així i tot, tenia el seu cercle de seguidors i, sobretot, de seguidores que, incomprensiblement, li ho perdonaven quasi tot.
Feia poc que havia fitxat per una multinacional amb seu a Sax, és a dir, a les terres del sud del nostre país. Una zona de bon vi i millors persones. La relativa curta distància a l’aeroport de l’Altet l’havia decidit a instal·lar-se allí i gaudir del paisatge i de la mistela.
Totes les setmanes agafava l’avió i es dirigia a fer negocis per tot el món: Brussel·les, Nova York, Pequín, Moscou, Sao Paulo, Canberra, però també ho feia a llocs més propers com Asp, Salines o Villena. En poques setmanes es va fer un tauró econòmic, amb almorranes per l’estrés, exigent i maleducat.
Sempre arribava tard a l’aeroport i en aquella ocasió hi havia cua. En arribar-hi, sentí pels altaveus:
– Atenció, atenció, senyores i senyors del vol d’Ibèria 767 amb destinació Frankfurt. Per motius de seguretat, el vol ha estat suspés. Els preguem que es dirigisquen a qualsevol dels nostres mostradors de facturació, on els atendrem i els proposarem altres alternatives. Gràcies.
Però, en realitat, tan sols una hostessa estava atenent els passatgers i la cua era infinita…
Aleshores, Gibran amb pas ferm i decidit, avançà tota la filera de persones i es personà al mostrador. Amb un colp sec diposità el seu bitllet i digué molt cabrejat:
– Ho sent, però he d’anar-me’n en el primer vol i ha de ser en primera.
L’empleada li contestà molt educadament:
– Jo també ho sent, senyor. Estaré encantada d’ajudar-lo, però abans estava aquesta senyora i n’hi ha molts més abans de vosté. Li pregue que vaja al final de la cua i de segur que solucionarem el seu problema quan corresponga.
El passatger, més cabrejat i amb veu més potent, li respongué:
– Però vosté sap qui soc jo?
Llavors, l’hostessa agafà el micro i sense dubtar-ho ni un moment, anuncià pels altaveus de tota la terminal:
– Atenció, per favor, tenim un passatger en el mostrador d’Ibèria número 14 que no sap qui és. Si algú pot ajudar-lo, que tinga l’amabilitat d’apropar-s’hi. Gràcies.
Tots els passatgers de la cua que estaven darrere de Gibran es pixaven de riure. Gibran, més cabrejat encara, posà cara d’assassí de pel·lícula i de males maneres li abocà:
– Que et foten!
I ella li respongué amablement:
Ho sent molt, senyor. Però si vol intentar-ho, també ha de fer cua.
